23 març, 2025
Aquest text és un dels treballs finals presentats com a pràctica del primer Taller de Narrativa de Viatges organitzat per la Societat Nova Geogràfica el 23 de novembre del 2024 i impartit pel professor Jordi Canal-Soler
ELS GUARDIANS DEL RIU SAGRAT. La tribu bosmun del riu Ramu, Papua Nova Guinea.
EL PRIMER BLANC DES DEL 1986
−Benvingut!, Ets el primer blanc en venir a Bosmun des del 1986.
Era l’u de juny del 2022. Qui em parlava amb veu emocionada era en Melchior, un dels elders (ancians) de la tribu bosmun. La barba blanca i ben retallada, i l’elegant camisa amb estampats tribals de blau oceànic indicaven que estava gaudint d’un moment especial. Aquella frase de benvinguda em va sorprendre per la contradicció que em semblava haver-hi entre la seva aparença i el que poden representar trenta-sis anys de falta de presència de «waitmen» (així és com anomenen als homes blancs en el llenguatge popular Tok Pisin de Papua Nova Guinea) en aquell llogaret tan remot, però no vaig creure adient demanar-li més detalls a fi de no trencar-li el fil del que em volia explicar.
Feia dues hores que havia arribat a Dongon, un dels poblats de Bosmun, i érem a la casa d’hostes de la missió, el meu allotjament. En Melchior havia vingut amb el seu germà Michael i la seva dona Johanna a assegurar-se de que estava ben acomodat i preguntar-me a quina hora volia sopar. Però ràpidament vaig adonar-me que tenia ganes de saber més de mi: qui era, d’on venia i, sobretot, explicar-me tot allò que l’enorgullia de la seva terra i cultura.
−Jo soc de l’any 1956, i tu? −em pregunta.
−Oh! Jo també −li responc− justament del dia de Reis. I és per això que porto per segon nom de bateig el mateix que el teu, Melcior.
−Llavors som germans, som germans i ho serem per sempre −rebla.
Aquella expressió de fraternitat va obrir-me el cor a la gent de Bosmun. Els dies següents amb ells em van permetre descobrir de debò què és una vida simbiòtica entre persones i un territori privilegiat.
No he pogut deixar d’anar-hi cada any des de llavors.
QUÈ HI FEIA JO A PAPUA NOVA GUINEA?
Diria que soc a Papua Nova Guinea des d’abans de néixer. El germà del meu avi va ser-hi missioner de l’ordre del Sagrat Cor. Es deia Xavier Vergés, gairebé jo com ell. Hi va servir entre 1948 i 1986. A casa sempre es parlava d’ell: per nosaltres era una mescla d’heroi i sant. La seva missió era a la tribu mekeo, a la costa del Mar de Corall. De les seves mans en resta avui una escola amb capacitat per mil alumnes, una església i un dispensari. Llevat de les escasses cinc vegades que va poder venir a descansar a Catalunya, durant gairebé quaranta anys només ens vam comunicar per cartes. Parlava la seva llengua amb gran fluïdesa i va tenir molt interès en la cultura mekeo: això el va portar a documentar exhaustivament la vida i costums dels natius. Dos llibres i més de dues mil fotografies de gran valor etnogràfic complementen el seu llegat pastoral i social.
Jo volia anar a Papua Nova Guinea i saber què en quedava de la seva obra entre els mekeo, conèixer els que encara eren vius d’entre els que sortien a les fotos i també retornar-les-hi, ja que són l’únic testimoni de la seva història i d’una cultura que s’esvaeix.
La meva jubilació era l’ocasió pel gran viatge. Vaig estar tres anys preparant-ho tot per mi mateix, doncs cap agència en sabia rés dels llocs on volia anar. Per contactar amb els mekeo vaig començar a compartir per Facebook i Instagram algunes de les fotos antigues seves que havia fet el meu oncle avi. Ràpidament vaig tenir respostes, la qual cosa em va permetre identificar un grupet que em seria d’utilitat, entre ells el capellà nadiu que ara és el mossèn de la seva antiga missió, una jove monja missionera italiana i un cap de clan de la tribu.
A més de Mekeo volia aprofitar per conèixer tant del país com fos possible. El meu viatge duraria dos mesos, el necessari per visitar indrets ben diferents.
ELS LLOCS PRELIMINARS
Gràcies a aquests contactes portava ben preparades les tres primeres setmanes a Papua Nova Guinea, però no deixava de recordar la frase que m’havia dit l’ambaixador de França en un sopar a la meva arribada: «Si aquí vols que passi quelcom, planifica exactament el contrari».
La població d’Inauaia, una de les principals del territori Mekeo, era el meu primer i principal objectiu ja que s’hi troba la missió que va construir el meu oncle avi. Està a només cent seixanta quilòmetres de la capital Port Moresby, però la carretera, tot i ser de les bones del país, necessita un tot-terreny pels nombrosos trams en què l’asfalt ha desaparegut del paviment. La gentilesa de les monges missioneres va fer que el seu Toyota 4X4 em transportés al territori Mekeo en tres hores i mitja, acompanyat del sacerdot natiu. L’arribada a Inauaia gairebé la podria qualificar d’apoteòsica. Un gran grup de mekeos s’havia plantat al mig de la carretera per esperar-nos i ens va rebre abillats amb els seus vestits tradicionals, dansant i cantant al so dels seus tambors. Certament semblava un salt en el temps de 50 anys, vivint a l’època de les missions. Jo em vaig sentir aclaparat. Tot i que no sabia la llengua mekeo, entre els cants vaig poder distingir repetidament les paraules «Xavier Vergés», un signe de record i agraïment.
Em van portar en festeig fins al centre de la missió on s’havia reunit tot el poblat. Hi va haver parlaments dels caps dels clans mentre em complimentaven amb abundància de les seves fruites: pinyes, plàtans, mangos i papaies. Al mateix entorn de la missió encara hi ha l’escola que va construir el Pare Vergés. És de fusta i segueix en peus sobre els mateixos sòls de ciment que els «amics del Pare Xavier» havien costejat a mitjans dels anys 1960 amb les seves activitats solidàries a Argentona. La visió d’aquest edifici icònic d’una sola planta, en forma d’ocell fragata amb les ales esteses, va ser una de les grans emocions. Està igual que a les fotografies que jo tenia de quan es va construir. És molt gran i acull mil alumnes de primària. Un nombrós grup d’alumnes va sortir a rebre’ns cantant i ballant, vestits també amb els vestits tradicionals. Entre totes les tribus de Papua Nova Guinea els mekeo estan entre els qui tenen els ‘bilum’ (vestits de dansa tradicionals) més bonics, amb uns espectaculars cascos de dansa de plomes de color bordeus d’ocell del paradís que emmarquen les cares pintades amb motius i sanefes de brillants groc, vermell i blanc. El seguici em va conduir cap al pati del darrere de l’escola i, de manera inesperada, em vaig trobar sobre una plataforma de fusta i tot l’alumnat assegut davant meu sobre l’herba. A dalt hi havia el director i un diputat local els qui, després de saludar-me, em van demanar que adrecés unes paraules als alumnes. Va ser un moment molt emotiu i, en acabar, em van lliurar una carta. Hi sol·licitaven ajuda per construir un pou d’aigua potable.
Vaig tenir una decepció en no reconèixer la bonica església que el meu oncle avi havia construït amb tant esforç a principis dels anys 1960. La voracitat dels tèrmits es va acarnissar amb l’estructura de fusta de la selva i va acabar esfondrant-se fa pocs anys. Només es conserva la seva planta de ciment, sobre la qual els nadius han construït una nova estructura de metall que, mancant recursos econòmics, actualment només té completada la teulada. El clima benigne els permet dur a terme les seves activitats litúrgiques sense problemes. A la missa de diumenge vaig calcular que hi acudien unes sis-centes persones, provinents d’Inauaia i dels quatre llogarets propers de la mateixa parròquia.
La visita al centre de salut va compensar amb escreix la meva decepció amb l’església. Aquella petita caseta que fa cinquanta anys servia de dispensari per a les infermeres missioneres havia crescut i ara era un complex de diversos centenars de metres quadrats amb nombroses sales de cures i serveis. Destacava la zona de parts amb quatre lliteres pel fet que la natalitat de les dones papús és molt elevada, uns sis fills per família. En un dels dispensaris hi tenien un armariet amb tota mena d’antídots pel verí de les serps. Em guiava la directora del centre i em va explicar que encara moren unes quatre persones cada any per les mossegades fulminants a la selva de la temible serp “black papuan”. De tota manera, la malaltia més greu i freqüent a la que s’enfronten és la tuberculosi, contra la qual no disposen de la quantitat necessària de medicaments. La directora, en edat propera a la jubilació, recordava amb agraïment que va ser el meu oncle avi qui li va costejar els estudis a l’escola d’infermeria que els missioners havien construït a la propera població de Veifa’a. L’estratègia dels missioners catòlics era educar els nadius perquè poguessin satisfer els serveis essencials d’educació i sanitat.
Ni a la missió ni a cap de les poblacions vaig observar disponibilitat d’aigua potable ni electricitat. Aquestes són només privilegi de les capitals de província. Algunes cases tenen dipòsits d’aigua pluvial, però en general segueixen anant a buscar aigua al riu més proper. El centre de salut i l’església disposen de generadors elèctrics portàtils, i alguns han estalviat per adquirir petits dispositius d’il·luminació de càrrega solar de manufactura xinesa. El noranta per cent dels papús viu sota una economia de subsistència, no millor que la que hi havia al país quan va assolir la independència d’Austràlia, efemèride de la qual aquest any se’n compliran cinquanta.
De tornada a Espanya m’enduria quatre cartes de diversos llocs amb peticions d’ajuda per construir pous d’aigua potable.
Amb la visita d’una setmana a Mekeo havia acomplert la part essencial del meu somni. Els mekeo m’havien rebut com si fos el meu oncle avi reencarnat que retornava, i el túnel del temps m’havia transportat al bell mig d’aquelles danses tribals a so de tambor que tant m’havien impressionat en les fotos. Com si fos un Cinema Paradiso entre cocoters, van organitzar projeccions de les fotografies històriques que jo portava en digital. La multitud xisclava d’alegria quan reconeixien el seus avantpassats i, aquells que encara eren vius i s’hi veien de petits venien a abraçar-me i donar-me les gràcies. L’escola, el dispensari i l’església funcionaven a ple ritme.
Els fiords volcànics de la península de Tufi, a la costa del Mar de Bismarck, i l’illa de Fergusson, a les portes del Mar de Salomó, van ser la dues següents etapes. El calidoscopi donava voltes i més voltes mostrant-me illes, platges de cocoters, selves, rius i volcans. I, a cada lloc, persones meravelloses, de vibrants cultures i amants de les seves tradicions. La mega-diversitat de Papua Nova Guinea es mostrava amb tot el seu esplendor, tant des del punt de vista natural com també cultural. Les més de sis-centes tribus i vuit-centes-cinquanta llengües en són el clar indicador.
TRAJECTE I ARRIBADA AL RAMU
Pel contacte per Instagram amb un nadiu vaig saber de l’existència de Bosmun, un lloc remot on hi vivia una tribu meravellosa. És un territori enclavat a la llera baixa del riu Ramu, el vuitè més gran del país i que desemboca al Mar de Bismarck. Per tota informació a Internet vaig trobar un vídeo que em va causar gran impacte. Una organització conservacionista n’exaltava la seva singularitat natural i cultural, i advertia dels riscos que corria per una mina de níquel oberta riu amunt pels xinesos.
Una hora de vol em portà a Madang, capital de la província dins la qual transcorre el riu Ramu. El meu fins llavors desconegut amic havia aconseguit un Toyota 4×4 i un familiar policia ens faria de xofer. Fins a Bosmun hi ha dos-cents cinquanta quilòmetres: cinc hores per la carretera de la costa, on casetes de sostre de palmera entre cocoters desfilen trencant el perfil del mar. De cop apareix la bellíssima silueta de l’illa volcànica de Manam. Una ploma de fum i nuvolets encastats coronen la seva imponent figura cònica poques milles mar endins.
El volcà Manam és l’indicador que hem d’endinsar-nos per una carretera de terra. Una hora entre densa selva ens porta a una vasta praderia al final de la qual les fileres d’arbres indiquen que hem arribat al riu.
Més ample i amb tres vegades el cabal mitjà de l’Ebre, el sol ponent li dona aspecte de majestuós lingot d’or, anticipant la bellesa que atresora aquell territori. Només els esquitxos dels peixos voladors desdibuixen aquell mirall daurat. Saltem sobre la llanxa que serà el nostre transport fins a Dongon, poblet situat a peu del riu Mbur, un dels nombrosos afluents a l’entorn dels quals s’estableix la vida riberenca.
MBUR, REBUDA DE CANOA, CANTS I DANSA DEL COCODRIL
La verdor dels nenúfars que fan de catifa del Mbur canvia completament el registre daurat que ens oferia el gran Ramu. El rajos de sol proven de travessar la densa arbrada selvàtica que creix a la llera (en alguns trams gairebé un túnel de verd), només interrompuda per clarianes de palmeres que decoren alguna caseta que s’aboca al riuet. L’avançar lent de la llanxa per temor a clavar l’hèlice facilita el nostre encantament.
−Uó-uó-uó-uó-uó-uó-uó! −uns crits atronadors ressonen de cop trencant la pau de la selva.
Amagada darrera d’una de les corbes apareix sobtadament una gran canoa de fusta propulsada pel remar dempeus de set homes en filera. Vestits amb plomalls blancs i fúcsia i els collarets de dansa han avarat la canoa de guerra policromada reservada per les grans cerimònies rituals. Com una guàrdia d’honor, es posa davant nostre i entre crits de guerra i a ritme de cop de rem ens escorta riu amunt. De dalt dels marges sorgeixen per tot arreu infants que ens saluden amb crits de joia i s’uneixen amb corredisses a la comitiva. Durant deu minuts em sento com dins un documental del National Geographic. No me’n puc avenir.
L’escorta ens condueix fins a una escalinata de fang que s’obre al marge dret: dos pals clavats a l’aigua la converteixen en embarcador. Saltem sobre el primer graó procurant no relliscar, aixequem la vista i, al capdamunt, centenars de persones disposades en forma de coral comencen a cantar:
This is Bosmun, my dear home
Lies near the mighty Ramu river
Where the palm trees
Swaying in the breeze
Welcome You to our Mother Land
[Això és Bosmun, la meva estimada llar. És a prop del poderós riu Ramu, on les palmeres que es bressolen amb la brisa et donen la benvinguda a la nostra Mare Terra]
El dolç cant dels infants a dues veus va donar pas a l’acte següent després dels excitants crits de guerra que venien de la canoa. Se’m van depenjar tres llàgrimes i em fonia d’emoció.
Ens indiquen que pugem fins el pla i, només arribar-hi, esclata un repic de tambors. Com si fos una fantàstica combinació de centpeus i gegant del pi ajagut, una gran figura de cocodril comença a avançar per un ample camí de gespa que fa de carrer gran del llogaret de Dongon. Sis portadors, dels quals se’n veuen només les cames, el fan balancejar a esquerra i dreta al ritme dels tambors dels guerrers que l’acompanyen, mentre un llarg seguici de noies dansa graciosament en parelles que s’agafen de mans amb els braços creuats pel darrera.
És tradició protocolària a Papua Nova Guinea rebre a les visites importants amb una dansa de benvinguda que el condueix des del punt d’arribada fins al lloc on es faran els actes pertinents. Així doncs, amb gran afalagament, em vaig incorporar al seguici just al darrera del cocodril gegant. Tota la població ens seguia i participava d’aquella Festa Major.
Aquell camí, que mai hagués volgut que s’acabés, mena a la missió. A Papua Nova Guinea les missions són el centre neuràlgic de la majoria de poblacions aïllades. S’hi aplega l’església, l’escola, un dispensari i, freqüentment, un allotjament per passavolants.
Després d’un llarg (i meravellós) dia de viatge i d’una benvinguda que em va semblar la millor de les òperes, ja era a la senzilla habitació de la casa d’hostes.
Tot just havia deixat la bossa de viatge a la meva habitació quan rebo la visita d’en Melchior que he relatat al principi. Venia acompanyat de la seva dona Johanna i el seu germà en Michael. Ells dos eren uns dels elders que son el pal de paller social de la tribu. La curta i fraternal conversa d’aquella visita seria l’inici d’una relació que m’hauria de marcar el cor per sempre. Era el primer blanc que els visitava des de 1986 però no seria pas la darrera vegada.
MOSTRA CULTURAL
El soroll del generador em va despertar a les cinc del matí, poc abans que comencés a clarejar. Érem a pocs graus per sota de l’equador i allà el dia solar va de de les sis a les sis tot l’any. Com que a la immensa majoria del país no hi subministrament elèctric, l’activitat es desenvolupa dins d’aquesta franja horària.
En Melchior em va venir a buscar a les set i em va explicar el programa del dia. Pel matí visitaríem una mostra d’objectes culturals i per la tarda escoltaríem un concert de flautes sagrades.
Una elegant i espaiosa construcció efímera feta amb canyes de bambú i coberta amb fulles de palmera era el lloc on s’aplegava un meravellós tresor cultural. Aquell centenar d’artefactes hauria estat l’enveja del millor dels museus antropològics. En Melchior havia demanat a tots els vilatans que portessin de casa seva les peces tradicionals més boniques i preuades. Una munió de curiosos s’havia aplegat per acompanyar-nos. A l’entrada, dos immensos cranis de cocodril feien de guarda d’una col·lecció d’armes on hi havia destrals de pedra, llances de guerra, escuts, arcs i fletxes i uns preciosos punyals de fèmur de casuari esmolats i delicadament gravats. Tres tambors i un esplèndid garamut representaven els instruments musicals. El garamut és un instrument de percussió ritual fet a partir d’un gran tronc d’arbre buidat al foc amb una escletxa longitudinal per tota obertura. No té membrana i es toca percudint-lo amb un mànec de fusta semblant a una mà de morter gegant.
−Vosaltres teniu telèfons mòbils, nosaltres fem servir el garamut −em diu en Melchior−. Aquí cadascú té associat un repic únic de garamut. Quan volem que vingui a la casa comunal només cal fer-lo sonar.
El riu Ramu desemboca molt a prop del gran i mític riu Sepik. En època de pluges es pot anar en canoa d’un a l’altre pels canals que, entre els infinits meandres, es creen per la pujada de les aigües, de manera que la part baixa d’ambdós rius té moltes similituds pel que fa a l’entorn natural i també al cultural. Així, els bosmun son uns escultors de fusta tant talentosos com els millors artesans del Sepik.
La recentment adoptada fe cristiana no ha fet desaparèixer pas la tradicional cosmovisió melanèsia de les seves creences. Jesucrist, la Verge i tots els Sants comparteixen veneració amb els esperits de la natura i dels ancestres. Als espais comunals i a les cases s’hi troben representats en forma de màscares de fusta tallada i gravada, sovint guarnides amb conquilles i altres materials naturals que ells consideren preciosos. Tres d’aquestes belles màscares havien estat portades a l’exhibició per les famílies propietàries. Em van dir que desconeixien quan havien estat fetes però que eren un llegat que preservaven de molts generacions enrere.
La mostra es completava amb tocats, braçalets, collars i pectorals de dansa fets amb fibres naturals, tocats amb plomes de cacatua blanca i decorats amb precioses conquilles i els tradicionals ullals de porc salvatge.
Un dels espais estava reservat a pintures d’en Michael, el germà d’en Melchior. A manca de teles, com a llenços feia servir restes de texans vells per a suport de l’acrílic. En elles s’hi representaven els mites i la història dels bosmun segons recorden per tradició oral.
LA GRAN CANOA RITUAL, LA CULTURA I L’AMENAÇA DE LA MINA
La sortida de l’exposició per la part del darrera donava a un gran espai de gespa, el límit del qual eren els arbres de la ribera del Mbur. El presidia una gran canoa de guerra. D’una impressionant llargada (vaig calcular deu metres) havia estat tallada i buidada d’un únic tronc d’arbre d’un diàmetre d’uns setanta centímetres. Aquesta és la forma tradicional de construcció fluvial a Papua Nova Guinea. Tot el cos era policromat amb dissenys tribals. A la proa i la popa hi sobresortien sengles talles de caps de cocodril fusionades amb unes cares d’esperits.
En Melchior em va fer seure a l’ombra d’un frondós raintree i un grup d’elders ens va fer costat.
−Aquesta és la nostra canoa ritual i de guerra. Per tripular-la calen no menys de vuit homes −em va explicar−. Som la gent del riu. La canoa és part essencial de la nostra vida: n’hi ha de feina i de rituals. És un mitjà de transport i també de supervivència. Quan els joves fan la transició a adults han de demostrar que són capaços de conduir la canoa i no caure mentre lluiten. Segons les nostres creences, tenim la responsabilitat de tenir cura del riu i de la biodiversitat del seu entorn i que sustenta la nostra vida. A canvi, considerem el riu i la terra com a sagrats.
Aquestes paraules solemnes van agafar tot el seu sentit quan va afegir:
−Des de fa uns anys la nostra Terra Sagrada està en perill. Una companyia xinesa ha obert una mina de níquel riu amunt. La connivència del govern ha permès que s’hi estiguin abocant milers de tones de residus tòxics. La pesca s’ha reduït considerablement, les gambes gegants són més petites i minses i hi ha menys cocodrils. Vam començar una campanya per donar a conèixer la situació i aturar l’explotació de la mina −va seguir− però les nostres peticions no estan sent escoltades.
En aquell punt vaig saber que no era del tot cert que jo fos el primer blanc en visitar-los des de 1986, encara que sí el primer «turista», com ells em consideraven inicialment. Alertats per les seves informacions, l’any 2010 s’hi va desplaçar un equip de filmació del «Sacred Land Film Project» i van gravar un documental que va ser difós en molts festivals i també per les xarxes socials. Era precisament aquest el que jo havia trobat en les meves cerques quan preparava el viatge.
−La nostra lluita continua, i farem sentir la nostra veu fins aconseguir que es tanqui la mina.
Vaig veure en en Melchior una gran determinació, a la vegada que se’m va crear un fort sentiment de respecte i solidaritat. Era totalment inacceptable que aquella gent tan rica en natura i cultura estigueren en risc de desaparèixer o, almenys, de canviar radicalment el mode de viure.
EL CONCERT DE FLAUTES SAGRADES
Per dinar vaig tenir la millor mostra del que el riu representava pels bosmun. La Johanna ens va preparar un exquisit estofat de gambes gegants i cocodril. Les gambes del Ramu podem arribar a ser més grans que un llamàntol. El cocodril (puk-puk) és considerat un animal sagrat, però aquell matí uns vailets havien vingut a mostrar-me’n una cria que havien emmordassat i lligat de mans i peus, i ara descobria que havia acabat també a la cassola.
Avançada la tarda, quan el sol deixa de ser abrasador, em van acompanyar a la que és, podríem dir, la plaça principal de Dongon: una gran esplanada verda és presidida per l’elegant construcció de la haus tambaran o casa comunal dels homes. Les poblacions tradicionals a Papua Nova Guinea no tenen estructura de carrers, les cases s’agrupen per clans, amb grans espais entre elles. Cada clan té la seva «casa dels homes», que és on es reuneixen per discutir sobre els afers comunals i prendre decisions. Les dones no hi poden accedir, em van explicar. Veient el seu nom, no vaig considerar adequat preguntar-ne més detalls. Les «cases dels homes» a Bosmun es construeixen sobre una plataforma allargada bastida sobre gruixuts pilars de fusta. Els pilars perimetrals fan de suport d’un sostre a dues aigües cobert amb fulles de palmera. Pels extrems (aquesta té una llargada d’uns trenta metres) el sostre s’estén com proes de vaixell. L’accés és per un pilar reclinat amb osques que fan com de graons, de tan complicat accés que jo vaig haver de fer el mico per pujar-hi. No hi ha parets laterals, des de fora es pot veure tot el que succeeix a la plataforma.
A la plaça s’hi ha reunit molta gent i se la veu expectant. També el grup d’elders i caps de clan que m’han estat acompanyant tot el dia. En Michael, qui ja havia notat que té un interès especial per les arts, m’explica que gaudirem d’un concert de flautes sagrades.
−Es un concert cerimonial que només es fa en ocasions especials. Avui te l’oferim especialment com a comiat de la teva visita −em diu.
Observo que dalt la plataforma de la casa dels homes hi ha una zona on s’hi ha instal·lat una mena de paravent de canyes de bambú tancat a tres bandes que no en deixa veure l’interior. És un espai d’uns deu metres quadrats. A dins, ocults, hi haurà els músics, doncs em diuen que si la imatge d’ells fos vista per una dona, llavors una persona de la tribu moriria. No em veig en cor de fer-ne cap valoració ja que no conec prou bé la seva cultura. Només puc fer que observar i gaudir del que estic vivint.
Tan aviat el sol ha davallat i la casa dels homes es percep només com una silueta negra de dins hi comencen a fluir uns sons dolços, gairebé extasiants. En Michael m’ofereix pujar a la haus tambaran, entrar al cubicle dels músics, gravar la música però no fer-ne fotos. Agafo el mòbil i m’enfilo per l’escaleta. La poca llum que entra per les escletxes del paravent em permet encara distingir dos homes dempeus, l’un cara a l’altre, que bufen sengles tubs de bambú. Un de dos metres i l’altre més curt i prim es reparteixen alternativament els tons alts i els baixos. Per un únic forat a l’extrem del tub fan entrar l’aire, i modulen els sons amb la inclinació dels llavis. El seus dits no fan cap feina, només serveixen per agafar el tub. A dins hi ha tres persones més escoltant. M’assec a terra i engego la gravadora de sons. Les melodies repetitives i cícliques, en base a notes sincopades, em produeixen una gratificant relaxació. M’hi quedo una mitja hora, el temps per gravar quatre cançons i decideixo baixar i seguir escoltant-ho des de la plaça.
Els sons han fet aplegar molta gent, com l’efecte del flautista d’Hamelín. Homes, dones i alguns infants del poble que no es volen perdre aquella ocasió. Li dic a en Melchior el molt que m’estava agradant i li demano quin és el significat d’aquesta música sagrada. M’explica que és per a comunicar-se amb els esperits dels cocodrils. Els noms de les peces fan sempre referència a imatges aquàtiques tals com ràpids d’aigua, peixos de moviments àgils o rierols que baixen de les muntanyes llunyanes. Recordo aquell capvespre com un dels moments més místics de la meva vida.
Aquella darrera nit no volia pas adormir-me. Vaig seure a meditar al turonet davant la casa d’hostes a dalt del qual hi ha l’església. És només des d’allà on el meu mòbil podia captar dues ratlles de senyal 3G i amb prou pena enviar un missatge de WhatsApp a la família. Com explicar-los el que estava vivint? La silueta de cinc palmeres emmarca la tènue constel·lació de la Creu del Sud, aquella que apareix a la bandera de Papua Nova Guinea i de moltes de les nacions oceàniques de l’hemisferi sud. Faig una foto a pols, que no acaba de sortir mai pel WhatsApp. Me’n vaig al llit i la música sagrada de les flautes em bressola fins els primers rajos del sol. Segons el ritual, la cerimònia de comiat no és complerta fins que no es lleva el nou dia.
COMIAT I RETORN A PORT MORESBY
Em llevo just quan està sortint el sol i torno a pujar al turonet de l’església. Si et poses al costat del garamut que hi ha afora i que fa la feina de les campanes per cridar els fidels als oficis, veus la silueta fumejant de l’illa-volcà Manam a la llunyania. Cap allà ens haurem d’adreçar. Tothom ve a acomiadar-se. Quedo amb en Melchior i en Michael que seguirem en contacte mitjançant les seves filles que estan acabant els estudis universitaris a Mount Hagen. Allà hi ha bona cobertura de mòbil, així que amb elles ens comunicarem per WhatsApp i els hi ho retransmetran per SMS als seus pares a Bosmun. Els prometo que tornaré.
Emoció i gairebé plors quan baixo les escales de fang i deixo la meva bossa de viatge a la llanxa. Aquesta es separa de la riba a dalt de la qual s’hi ha aplegat molta gent per acomiadar-nos. Naveguem lentament per d’entre la catifa de nenúfars de l’Mbur, amb l’arbrada que ens fa d’arc de comiat. L’obertura al Ramu indica que aviat deixaré enrere la Terra Sagrada. Una hora després arribem al Manam i, com fidel guàrdia urbà, ens diu que hem de trencar a la dreta i pujar sobre l’asfalt de la North Coast Highway si volem arribar a Madang, on l’endemà tenim el vol de retorn a Port Moresby.
ELS LLOCS FINALS I RETORN A CASA
Abans de tornar a casa encara hauria de visitar dos llocs molt especials. En una breu estada a Port Moresby em vaig allotjar a la casa d’hostes de la Conferència Episcopal. La monja italiana de Mekeo havia gestionat que m’hi pogués estar doncs, en ser familiar de missioners també me’n consideraven, i això em permetia fer ús de les seves instal·lacions. Vaig coincidir amb Rochus Tatamai, un arquebisbe nadiu convalescent d’una estada hospitalària. Casualment era de l’ordre del Sagrat Cor, la mateixa que el meu oncle avi. Interessat pel que jo hi feia allà vaig acabant mostrant-li les fotos històriques que aquell havia fet i, ves per on, s’hi va reconèixer en una d’elles:
−Aquest soc jo quan encara era un jove seminarista! És de l’any 1985 a l’illa de Yule, quan vam celebrar el centenari de l’arribada dels primers missioners catòlics a Papua Nova Guinea. Encara que no t’ho creguis portava aquella bola de cabell afro en comptes d’aquesta calvície de vell.
Ell se’n tornava dos dies més tard a Kokopo, seu de la seva arxidiòcesi a l’illa de New Britain, un dels paradisos del Mar de Bismarck. Em va convidar a anar-hi i ja em tens amb l’arquebisbe fent-me de guia al volant del seu Toyota 4×4. Volcans, illes coral·lines, antigues esglésies de fusta símbol de l’estada de missioners del col·legi de Sant Miquel de Barcelona a finals del segle XIX, moles de centenars de dofins donant voltes en cercles a la badia de Blanche Bay. El búnquer de l’Almirall Yamamoto i per tot arreu restes bèl·liques de la desfeta japonesa al final de la Segona Guerra Mundial. Vailets de la tribu tolai amb el color de pell de les més negres del món però de cabell afro rossíssim. Ben bé el calidoscopi de Papua Nova Guinea no parava de donar voltes.
Encara vaig tenir uns dies per tornar a la missió dels mekeo on havia servit el meu oncle avi. Amb l’assoliment de independència d’Austràlia l’any 1975 la majoria de missioners van retornar als seus països, i les escoles i centres d’assistència sanitària van passar a ser gestionats pel nou govern independent. En la meva primera visita el director de l’escola m’havia entregat en mà una carta en la que em demanava ajut per perforar un pou d’aigua que els abastís, doncs només tenien un dipòsit d’aigües pluvials. Vaig saber que no disposaven d’aigua corrent en tot el poblat i tampoc en el centre d’assistència sanitària.
Aconseguir el finançament i engegar aquest projecte va ser un argument de pes com els que jo estava buscant per retornar l’any vinent a Papua Nova Guinea.
LA MORT D’EN MELCHIOR
Feia dos mesos que havia arribat a casa i encara tenia el cap mig aquí i mig allà. Em passava el dia endreçant apunts de viatge i classificant els milers de fotos que havia fet. Gairebé a diari m’intercanviava WhatsApps amb gent de Papua Nova Guinea amb els qui havia fet amistat. És una mica complicat xerrar en temps real ja que hi ha nou hores de diferència. En despertar-me un matí llegeixo:
−Em sap greu informar-te de que el meu oncle Melchior és mort.
Era un missatge de la seva neboda Serah, des de Mount Hagen. Se’m va caure el món a sobre. Vaig plorar molt, no ho podia acceptar. Jo només pensava en tornar-hi l’any vinent, i ara el meu germà ja no hi seria.
Al cap d’una setmana m’enviava unes imatges i un vídeo del seu comiat: una comitiva de llanxes precedida per la gran canoa de guerra pujava pel Mbur i portava el seu cos a reposar, embolcallat per la seva estimada Terra Sagrada.
No vaig preguntar a la Serah cap detall de les raons de la mort d’en Melchior, només em vaig prometre que tornaria a Bosmun.
EL RETORN A BOSMUN
El meu desig de tornar a Papua Nova Guinea va transformar-se en realitat quan, en publicar a les xarxes socials imatges del meu primer viatge, em van contactar persones i agències de viatge que tenien interès en que els ajudés a organitzar viatges a aquella terra incògnita.
Així doncs, el juliol de l’any següent vaig aterrar a Port Moresby amb una llista de feines i llocs a visitar. Tenia dues prioritats: arrencar el projecte del pou d’aigua per l’escola de Mekeo i anar a Bosmun.
La primera la vaig fer només arribar. Durant l’hivern havia parlat amb el superior de l’ordre dels Missioners del Sagrat Cor d’Espanya i em va oferir diners provinents d’un llegat que tenia per objecte les missions de Papua Nova Guinea. Vaig identificar una empresa d’enginyeria local i es van posar a treballar en el projecte. No està complet encara, però s’ha fet la perforació i hem trobat aigua abundant.
Per la segona, vaig incloure Bosmun i el riu Ramu com una de les destinacions del viatge cultural que se’m van encomanar d’organitzar. Em semblava que era un lloc únic per que els visitants poguessin conèixer com és la vida, cultura i natura en una zona del país que conserva fortament les seves essències. Amb el meu contacte local i en Michael vam planificar la logística i les activitats culturals (per les quals vaig donar tota llibertat) però vam coincidir en que era essencial aprofitar l’impuls de les meves visites per recuperar i mantenir tradicions. Però el meu desig íntim era també honorar la memòria del meu germà Melchior.
La rebuda al riu Mbur per la canoa de guerrers, el cant de l’himne de benvinguda i el seguici amb la dansa del cocodril van tornar a ser una magnífica sorpresa pels nouvinguts. L’endemà matí vam assistir a la recuperació d’una antiga tradició: el procés de tancament d’una nova casa. Aquest és un moment molt celebrat en el que hi participa tota la comunitat i es treballa en equips. Els homes tallen i porten branques del palmerar que hi ha a l’altra llera del Mbur. A peu de l’estructura de la nova casa tres homes percudeixen els seus garamut marcant el ritme de treball. Unes branques són llençades cap al teulat i es van disposant sobreposades formant una gruixuda capa. Un altre equip les entreteixeix per conformar els paravents laterals. Mentrestant, les dones van cuinant grans quantitats del tradicional sago i gambes gegants. Un cop completada la construcció, tota la comunitat ho celebra gaudint d’aquelles menges. Qui hagi vist el musical «Set núvies per a set germans» de l’any 1954 li podria semblar que, amb variacions, s’hi troba totalment immers.
L’ESTEL D’EN MELCHIOR
Vaig preguntar a en Michael on era enterrat el seu (i meu) germà: volia retre-li homenatge al Melchior. Vam quedar que a mitja tarda em vindria a buscar a la casa d’hostes i m’hi portaria. En el lateral d’un dels caminets que porten de la missió al riu hi ha un petit cementiri. Com arreu de Papua Nova Guinea els enterraments són a la terra. D’entre la mitja dotzena de túmuls en destacava un que estava guarnit amb una abundància d’orles de flors. A sobre hi havia un marc amb una foto, amb la seva barba blanca i somrient. Allà descansava el meu germà. En un moment es va apropar una munió de persones, tothom guardant un profund i respectuós silenci. Vaig veure a la Johanna amb un dels seus nets. La cara molt trista, el dolor li havia envellit les faccions. No ens vam dir res. Tampoc no sabia com reaccionar .
−Avui 19 de Setembre just fa un any que va morir −em diu en Michael.
Un dels assistents ha portat dues bosses de mà trenades amb fulles de palma i tenyides amb els colors blanc, verd, fúcsia i negre tan característics de Bosmun. Unes garlandes de conquilles de riu en decoren les vores i un parell d’ullals de porc salvatge fan de sivella. En Michael en dona una a la Johanna i l’altra a mi.
−Diposita-la sobre la terra, com si abracés en Melchior. Després l’hi entregues a la Johanna −em diu en Michael.
M’acosto al túmul, m’agenollo, abraço la terra amb la bossa i prego per en Melchior uns instants. La Johanna fa el mateix. El net ens mira, també emocionat. La Johanna i jo ens intercanviem les bosses, ens abracem i ens posem a plorar en silenci. Restem allà uns minuts més guardant silenci, jo no voldria separar-me del meu germà.
De camí de retorn cap a la casa d’hostes li pregunto:
−Michael, de què va morir en Melchior? Jo el vaig veure molt bé l’any passat.
−El vam trobar mort en el seu hortet. Com moltes tardes va anar a collir quelcom per fer el sopar i algú li va clavar dos cops de matxet, un a l’esquena i l’altre al coll.
−Què dius? Qui i per què va fer això? −li pregunto
−Va ser un crim de coll blanc. La mina de níquel… tu ja m’entens
−Ho heu pogut investigar? S’ha trobat el criminal?
Vam seguir caminant en silenci.
Després de sopar vaig sortir a veure el cel emmarcat per les palmeres que hi ha en el turonet de església. Aquest cop sí que vaig poder distingir un estel que brillava més que cap altre entre els de la constel·lació de la Creu del Sud.
Enguany he tornat a Papua Nova Guinea. Per dos cops he anat a Bosmun. La Terra i el Riu Sagrats tenen més vida que mai.
