Aquest text és un dels treballs finals presentats com a pràctica del primer Taller de Narrativa de Viatges organitzat per la Societat Nova Geogràfica el 23 de novembre del 2024 i impartit pel professor Jordi Canal-Soler

 

La historiadora Tura Clarà traça un doble relat imaginari, basat en fets reals, en què dues vides convergeixen en el temps i l’espai. El relat del personatge cubà és tret d’un article que va escriure sobre els “ñàñigos” de Figueres. Els ñàñigos eren cubans que van deportar a les presons españoles (a Fernando Poo, Ceuta, Melilla, Astúries, Cantàbria, Càdiz, Jerez de la Frontera i Figueres) acusats de pertànyer a una secta que ajudava als revolucionaris. Veure “Cubans ñáñigos deportats a España. La presó del castell de Sant Ferran de Figueres (1896-1898)” Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres, 2019, vol. 50, p. 109-139. La història la va escriure basant-se en les notícies que la premsa va publicar en aquella època. Aquests “Los recuerdos dictados por José Bastida Valdés” és un refregit de tot plegat. Fins i tot el nom i l’ofici són els que més s’esmenten en el padró i en el llibre d’òbits de l’hospital. També va voler que els dos protagonistes tinguessin el mateix nom.

Pel que fa al soldat es basa sobretot en l’avi de la Carme, una amiga seva nonagenària que viu a les Preses, a qui va tocar fer el servei militar obligatori a Cuba durant la Guerra. Ho va publicar al blog Parlem de Besalú. “Amadeu Jou Desplans, un besaluenc a la Guerra de Cuba”. La Carme li va deixar l’expedient militar del seu avi. Buscant informació sobre aquesta guerra la Tura va trobar altres biografies de soldats que també anaren a aquesta guerra.

Els paisatges son una barrija-barreja dels que descriu el pare Antoni Perpinyà a “Camagüey, viajes pintorescos por Cuba”, Barcelona 1889.

Pel que fa a l’”ingenio” s’ha inspirat en el treball de final de màster de Sheila Hernández Vidal, “La arquitectura de los ingenios azucareros cubanos del siglo XIX. Reconstrucción virtual del ingenio Flor de Cuba”, curs 2019-2020, de la Universitat de Córdoba, que ho explica molt bé.

La foto és del llibre del pare Antoni Perpinyà “Camagüey, viajes pintorescos por Cuba”, Barcelona 1889.

 

VIATGES D’ANADA I TORNADA, Cuba

per Tura Clarà

 

Recuerdos dictados por José Bastida Valdés, Juliol de 1895

¡Ay, pinga! Me capturaron un día al salir de mi taller de sastrería. Aún no sé de qué me acusaron. Simplemente me encadenaron a otro preso, me pasearon por La Habana junto a otros muchos hasta llegar al puerto donde nos embarcaron. Nos encerraron en la bodega y, pasados unos días, llegamos a Cádiz. De la misma manera nos hicieron bajar del barco. Al poco circulábamos por unas calles entre insultos y palabrotas. Alguien me lanzó una piedra que, afortunadamente, sólo me partió una ceja. Nos montaron en un tren hasta Jerez de la Frontera y allí nos encerraron en la cárcel, un edificio feo, pequeño e insalubre.

 

Diari d’en Josep Jou:

 

22 de novembre de 1895

La meva companyia, la segona del primer batalló del regiment d’infanteria de Bailén núm. 24, salpa de Santander embarcada en un vaixell de càrrega anomenat Montevideo. Encara tinc en el record l’acomiadament que ens ha fet la ciutat de Logroño. Quin munt de balls, funcions de teatre, sopars de comiat, si fins i tot ens han fet passar per sota una mena d’arc fet de flors.

 

7 de desembre

Hem arribat a L’Havana, ens han rebut de la mateixa manera que vam sortir de Logroño: amb desfilades, músiques, arcs de flors i carrers engalanats. Això és la guerra?

 

8 de desembre

Ens han fet pujar en un tren que va de L’Havana fins a Batabanó, a la costa sud de l’illa. El paisatge que he pogut veure per la finestra del vagó és dels que li agradarien a la mare. Tot és verd! Els tons, però, canvien segons si ets al mig d’uns grans canyissars o dins d’una selva i aquí encara es fan més foscos a mesura que t’hi endinses. Fa molta calor, la suor se’ns enganxa a la camisa i aquesta al cos. Duc l’uniforme xopat de suor. I com vols que no ho estigui si encara anem vestits amb la roba gruixuda, d’hivern, que ens van donar a Logroño?

Tant bon punt hem baixat a Batabanó ens han fet embarcar en un vaixell de vapor anomenat Josefita. Diuen que el trajecte que va fins a Cienfuegos creuant la selva està ple d’insurgents. Qui hauria dit que un pagès de Bassegoda que només havia vist el mar de lluny acabaria enmig de tanta aigua? (I encara sort que està calmada!)

Hem desembarcat al port de Cienfuegos, la perla del Sud, i ens han dirigit cap una caserna. Allí, a la fi, ens han donat les armes. No soc massa entès en aquests afers, però no és massa normal fer-te passejar per un país en guerra, vestit de soldat, completament desarmat. Vaja, si jo manés ho hauria fet diferent.

(Anotació escrita en un costat, potser feta un altre dia: Avui els insurgents han assaltat un tren. Han mort a tots els soldats que hi viatjaven. Tots ells novells, tots ells desarmats).

 

Recuerdos dictados por José Bastida Valdés, desembre 1895

Nos dieron ordenes de recoger nuestros pertrechos. ¡Ño! ¡Como si tuviéramos algo propio! Nadie hizo caso pues supusimos que era otro rumor. A los pocos días nos volvieron a encadenar y, ciertamente, nos montaron en un tren de ganado dirección a Cádiz donde cambiamos de tren. Tras dos días de viaje llegamos a otra ciudad. Uno preguntó a alguien que se paseaba por la estación qué ciudad era aquélla. Ese alguien le respondió que estábamos en Valencia. Allí nos volvieron a embarcar. De nuevo nos metieron en la bodega. Llegamos a Barcelona y, sin tiempo siquiera de ver el sol, nos hicieron subir a otro tren. Durante el trayecto empezamos a notar un cambio de temperatura. Hacía frío pero ese frío solo era el preludio de lo que vendría. Ni siquiera sé cómo eran los lugares por donde pasamos pues íbamos apiñados dentro de un solo vagón y por desgracia me colocaron en el centro: iba sentado en el suelo. Seis horas más tarde llegamos a nuestro destino. Recuerdo ese fatídico día, el primero de nuestros nuevos males. Era el 29 de diciembre de 1895.

En la estación nos esperaban las autoridades civil y judicial de Figueras, el capitán de la Guardia civil y demás fuerzas del puesto así como agentes de policía, municipales, carabineros, una fuerza de caballería y mucha gente que vino por curiosidad. Por disposición del señor alcalde se hallaban presentes tres médicos. Descendimos del tren como habíamos entrado, maniatados por parejas. Custodiados por la Guardia civil iniciamos el ascenso al castillo de San Fernando, un castillo más viejo que el Morro. En este trayecto conocimos a la que nos iba a causar más males: la Tramontana, un viento con nombre de mujer. Un maldito viento del norte, persistente y frío, muy frío. Ni siquiera cuando la buena gente de la ciudad nos envió ropa de abrigo conseguimos quitarnos ese frío que nos penetraba hasta el mismísimo tuétano. A ese frío se unió el hambre. ¿Cómo pueden llevar presos a más de cuarenta hombres sin siquiera pensar en alimentarlos? ¿Tal vez querían matarnos de hambre y frío lejos de nuestra amada y caldeada isla? Ese día empecé a soñar que me comía un gran plato de frijoles negros.

 

Diari de Josep Jou

13 de desembre 1895

Fa tres dies que caminem per aquestes terres. He de dir que m’han robat el cor. Com explicar aquest bé de Déu? Els dies, però, comencen i s’acaben de cop. No hi ha aquelles llargues aixecades de sol que s’entrelluquen allà lluny, en aquell petit bocí de mar que es veu des del prat de sota casa. Tampoc hi ha aquelles postes tenyides de colors, ara grocs, ara roses, ara blavosos que es veuen des del coll de Principi. Potser és l’única cosa que trobaré a faltar.

M’ha tocat fer de vigia dalt d’un turó i el paisatge em captiva. A la meva esquerra hi ha l’única vall que les muntanyes de la zona han permès néixer. El guia, un fill d’un català que va arribar a Cuba durant la última guerra, l’ha anomenat Sabana Nueva. És una vall llarga i estreta completament plana puntejada amb els verds pàl·lids de les fulles que reneixen per sobre d’altres verds més foscos i vells. Potser la vall s’allargaria fins l’eternitat si no fos per les muntanyes de la serra de Cubitas que encerclen i la guarden de mirades indesitjables.

Continuem la marxa per un congost estret que ens obliga a caminar un rere l’altre tot traginant les mules que no estan de massa bon humor. Són com les de casa, tossudes i rebels quan les fas passar per viaranys costeruts i estrets. Tan bon punt sortim d’aquell congost en endinsem en uns canyissars. La meva recent amistat amb el guia em permet fer-li preguntes i m’explica que allò son canyes de sucre, senyal que ens apropem a l’ingenio on passarem la nit. La segona senyal de la proximitat de la sucrera és una l’olor dolça que lluita per imposar-se a la del fum que surt d’una gran “ximineia” que s’enlaira orgullosa i tibada cap el cel. Dit i fet, rere uns arbres es comencen a entreveure un grup de cases on viuen els treballadors, que envolten unes grans naus. Són les que donen aixopluc a la maquinària que funciona com els trens, amb vapor. El guia m’ha explicat que aquest és l’ingenio més modern de tota l’illa. Fins i tot té una via de tren pròpia que fa el recorregut fins L’Havana. I nosaltres caminant pel mig de la selva!

 

30 de febrer de 1896

Soc a l’hospital. Diuen que he tingut sort que he estat un dels pocs que han sobreviscut a l’atac dels insurgents de Cienfuegos. Fa dies que estic intentant recordar que és el que va passar, però em costa fer-ne una relació coherent. Sé que el 14 de desembre vam sortir de l’ingenio per continuar la nostra ruta. Recordo un bosc frondós i que els ocells aixecaven el vol espantats per la fresa que fa una companyia quan s’obre pas a cops de matxet. Ara ja tinc clar que el capità no era un home avesat a les boscúries i a la cacera, d’altra manera hagués ordenat silenci i precaució. Aquells estols d’ocells que s’enlairaven espantats assenyalaven, a qui ho volgués veure, la nostra ruta. Els rebels ho sabien! Vam arribar a una planura i llavors… se’m barregen les coses. Del no res van sortir un munt d’insurgents. Recordo els crits dels companys, les ordres dels oficials i per damunt de tot el soroll dels cavalls que corrien desbocats. Crec que ens van ordenar fer una defensa en quadre. Em sembla que jo no hi vaig arribar. Recordo cares amb mirades de pànic, algú demanava ajut a la seva mare… Després, res! Silenci. Foscor i silenci. M’he despertat en aquest llit, en aquesta gran sala de l’hospital de sang de L’Havana. Un dels infermers m’ha dit que em van trobar envoltat dels cadàvers dels meus companys i que els insurgents m’havien donat per mort ja que tenia el cap mig obert d’un cop de matxet.

 

Recuerdos dictados por José Bastida Valdés, gener a juny de 1896

¡Éramos pocos y parió Catana! En aquellos meses siguieron llegando más y más presos cubanos, éramos casi doscientos sin que habilitaran más espacio. Al frío y al hambre les siguió la enfermedad. Nos organizamos como pudimos. En el lugar más resguardado de aquellos húmedos sótanos del castillo pusimos algunas camas para los enfermos. Conseguimos que nos trajeran un médico cuando nos negamos a comer aquella bazofia que nos daban, aunque de poco sirvió. Muchos de esos desgraciados murieron en esos días. Finalmente, la junta local de prisiones se avino a organizar un transporte para llevar a los enfermos al hospital. Poco después una organización de damas caritativas nos dio alguna ropa más de abrigo y unas mantas muy usadas, con las que confeccioné unos abrigos para los que aún no tenían y con los retales unos pantalones para mí. Pronto nuestros enfermos colapsaron el hospital. ¡Y eso que solo permitían la salida de los más graves! Por ese motivo las autoridades solicitaron locales más grandes y mobiliario. Las camas se pidieron al hospital de la Santa Cruz de Barcelona, pero el gobernador de la ciudad se negó a prestarlos con la deleznable excusa que ellos también podrían tener enfermos. Yo tuve el desagradable placer de hacer una corta visita a ese hospital. Allí establecí amistad con un voluntario que también era sastre. Cuando pude regresar a la cárcel, empezó a visitarme asiduamente. Al poco el número de visitantes fue aumentando y nosotros les pudimos explicar nuestras circunstancias. Nos animaron a escribirlas y se comprometieron a hacerlas publicar en la prensa. No nos decepcionaron. Publicaron mi corta historia, la de un sastre al que secuestraron a la salida del su taller situado en uno de los barrios más prósperos de La Habana, que fue deportado a España sin mediar ningún juicio ni sentencia. Una historia que se repitió demasiado.

 

Diari de Josep Jou

10 d’octubre de 1896

Vaig haver de passar una revisió mèdica per veure si era apte pel servei. La lògica mundana diu que una persona que hi veu doble o té problemes de mobilitat no hauria de fer la guerra. La lògica militar no es regeix per les mateixes regles i per aquelles eminències jo era un soldat i, per tant, van dictaminar que era apte.

De mica en mica m’he espavilat per caminar més o menys lleuger. També se m’ha corregit una mica el problema de la vista, però no he dit res a ningú ja que, mentre em refaig, m’han nomenat ordenança de la caserna de Cienfuegos i podria perdre la plaça.

M’haurien pogut donar un bitllet per agafar el tren, (l’illa està infectada de vies que la creuen per tal de transportar el sucre i el rom als ports) però es veu que això només serveix per les mercaderies i els oficials. A mi m’ha tocat fer el trajecte a peu, amb una companyia d’infanteria que mana el tinent Manuel Velasco.

Avui, a mitja tarda s’ha desfermat un infern. No tinc paraules per descriure el que hem viscut, però recordo com si fos ara que una de les monges de l’hospital ens llegia passatges d’un llibre escrit pel pare Antoni Perpinyà que es deia si fa no fa Camagüey, Viajes pintorescos por Cuba. En un dels capítols, el mossèn descrivia una tempesta com la que nosaltres hem patit. Soc incapaç de millorar la descripció que aquell bon home va fer, per tant m’inspiraré en les seves paraules: fa molta calor, el sol se’ns clava a les espatlles com si ens llances llengües de foc. Ens costa respirar degut a la humitat. Fa xafogor. Molta més del que és habitual, tanta que fins i tot els ocells han emmudit. Tampoc bufa el vent, tot està massa calmat. A l’aire, hi ha una flaire estranya, un cert baf elèctric que domina l’ambient. El camí ens ha dut marges avall, cap una estreta vall on hi ha un pas per creuar un petit rierol que ha traçat via retorçada per anar a buscar el mar. Els primers l’hem traspassat enmig d’un gran silenci, gairebé sepulcral, ni tan sols l’aigua que corre sense cap entrebanc es veu en cor de fer cap soroll. L’aire ens ha dut les reminiscències d’un tro llunyà. Tot d’una aquell petit bocí de cel que hi havia damunt nostre s’ha enfosquit. Els trons se senten cada cop més sovint i més a prop. De cop i volta, sense cap avís, el cel s’ha obert. Ha vessat damunt nostra una cascada d’aigua cent vegades més gran que qualsevol altra cascada que jo hagi vist mai.

Al mateix temps s’ha aixecat un vent enfurismat que arremolinava les fulles i les enlairava amb uns moviments que es feien més i més ràpids. Ha agafat tanta força que ha començat a arrencar els arbres de soca-rel. L’aigua ha començat a brollar per tot arreu, fent torrenteres en llocs on un instant abans no hi eren, arrossegant marges avall, arbres, matolls i alguns animals que no han tingut temps de buscar un refugi.

Intentem fugir d’aquella vall que s’omple amb l’aigua tèrbola de les torrenteres. No tots ho hem aconseguit. Mirem impotents com aqueixes riades s’enduen alguns dels nostres companys. Llavors ha caigut un llamp que ha provocat un incendi. Aleshores ens hem adonat que havíem de fer via per salvar les nostres vides, que no podíem esperar als que s’havien quedat a l’altra banda de la vall. Cap al vespre, la tempesta ha començat a amainar i hem pogut reagrupar-nos i fer recompte. Hem perdut el tinent, dotze homes i una vintena de mules amb la seva càrrega.

El guia ens diu que estem prop d’un ingenio. Ens hi encaminem pensant que allí podrem assecar la roba xopada que duem.

 

Recuerdos dictados por José Bastida Valdés, juliol a desembre de 1896

Nuestros nuevos amigos supieron hacer llegar las cartas a los periódicos correctos. Sabemos que otros presos de otras localidades también han conseguido que se publiquen sus quejas. Estas han servido para remover algunas consciencias que, seguramente, ya no estaban muy tranquilas. Pero los comandantes españoles seguían mandando presos y el gobierno los realojaba en las cárceles que ya tenía habilitadas sin mejorar el presupuesto para nuestro sustento. Las raciones se hicieron aún más pequeñas y la calidad de las mismas descendió tanto que llegaron a ser incomibles. Hasta que ya no lo soportamos más. Decidimos, otra vez, protestar. Nos negamos a comer aquellos alimentos que rechazaban incluso los perros. Exigimos que nos dieran unos alimentos comestibles, ropa de abrigo y algún trabajo con que pasar el tiempo.

Nuestras protestas de poco sirvieron. La junta de prisiones decidió dejarnos sin comer durante una semana. Nos invadió una epidemia de tifus debido a las malas condiciones del penal y a nuestra debilidad. La junta decidió que no nos merecíamos el traslado al hospital. Así que habilitó un espacio dentro del castillo donde poner a los enfermos y dejar que perecieran sin ser vistos. Eso sí, la junta, muy caritativa, permitió que nos enterraran en el patio de un viejo convento que había pertenecido a los padres capuchinos. Unas ruinas muy cercanas al castillo donde estábamos recluidos.

La cosa pudo llegar más lejos pero, afortunadamente, unos amigos preocupados hicieron llegar nuestras desdichas a la prensa, cosa que atemorizó al gobernador de Cataluña, que pidió explicaciones al alcalde de Figueras, el cual intentó quitar hierro al asunto, aunque temió que se le culpase de nuestras desgracias y mejoró un poco nuestras condiciones. Mis sueños me atormentaban cada noche. Soñaba que me comía un plato de frijoles negros.

 

Diari de Josep Jou

1 de juliol de 1897

Torno a estar de marxes i contramarxes. Aquest cop hem fet alguns trajectes en tren i altres en petits vaixells de vapor. Així hem aconseguit conèixer una mica més el tros de país que hem de vetllar. Ens han enviat de Cienfuegos a L’Havana, d’aquí a Bahía Honda, i altre cop a Cienfuegos per continuar cap a San Juan de los Yeras. Ara mateix acabem d’arribar a San Pedro. Durant aquestes marxes hem tingut petites topades amb els rebels, coses sense importància. Tinc la impressió que defugíem de fer la guerra.

Malauradament hem vist allò que alguns companys explicaven en secret. Allò que no havíem volgut creure pensant que era com un conte d’aquells que les àvies ens explicaven a la vora del foc, per fer-nos por. Però ho he vist. És real. És inhumà… i m’ha trencat el cor.

Es veu que estem perdent la guerra. (La meva impressió era certa). La política que aplicava el general Martínez Campos, la de segrestar els cubans que suposaven estaven ajudant les guerrilles i enviar-los a les presons espanyoles, no havia atemorit als rebels, ans el contrari. El govern espanyol va decidir fer un canvi en la seva política cap als cubans. No cregueu ni per un moment que ha pensat en donar-los una certa llibertat política, i ara! Ha enviat al general Weyler el qual, seguint les ordres que li havien dat, tant bon punt va arribar ha fet una proclama per la que ordenava confinar a tots els habitants de tots pobles i de totes les cases de camp en espais tancats. També ha prohibit que poguessin anar a treballar al camp sense permís de les autoritats. La raó era molt simple: No volen que els camperols continuïn ajudant als insurgents. Jo he vist amb els meus ulls un d’aquests camps dits de reconcentració. No sé perquè n’hi diuen camps si son uns edificis tancats, sense finestres, sense cap possibilitat de renovar l’aire de l’interior, en els que famílies senceres moren, prims i escarransits, sobretot de gana i de disenteria. No tenen aigua, no tenen aire, no tenen res. Els han confinat i els han oblidat. Quina crueltat! Corre la brama que algú es va atrevir a preguntar a Weyler si sabia que en aquests llocs la gent moria de gana. La resposta que va donar el general fou esgarrifosa: «¿Dice que los reconcentrados mueren de hambre? Pues, precisamente, para eso hice la reconcentración». Com es pot ser tan cruel?

Des d’aquell dia disparo apuntant per sobre de “l’enemic”. No vull formar part d’aquesta guerra, però tampoc vull que em facin un consell de guerra i m’afusellin. Ara començo a entendre per què lluiten els cubans. Ells no són rebels. Només volen sobreviure a una gent que no els entén, que els prefereix morts a “mals espanyols”. És la mateixa lluita que van fer, i per dissort van perdre, primer l’avi i més tard el pare. És la lluita de qui vol ser lliure! Jo no vull lluitar contra aquest anhel.

 

23 de juny de 1898

Els americans van entrar a la guerra el 15 de febrer d’aquest any que corre. Ara ja no recorro plantacions i selves, ara vigilem els ports i la mar. Ara no veig verds, ara només vigilo els colors de la mar que em separa de casa. Ara ells tenen els canons, i nosaltres la gana junt amb un desig irrefrenable de tornar a casa.

 

10 de juliol de 1898

M’han tornat a ferir. A l’hospital on m’han dut tampoc tenen menjar. Quan acabarà aquesta matança? Somio amb el pa amb tomata acompanyat amb aquella cansalada cuita a la llar de foc que ens preparava la mare quan el pare i jo tornàvem de l’escola.

 

1 d’octubre de 1898

Demà deixaré el destacament que està emplaçat a Manaca Iznaga. Tinc ordres d’anar a Trinidad. No ens han dat cap ració per fer el trajecte. Tampoc trobem res per menjar ni tan sols una petita jutía, aquella mena de rata grossa com una llebre, tan bona.

 

11 de desembre de 1898

Això s’ha convertit en un caos! Tot són ordres i contraordres. Ens tornen a embarcar, ara en el vapor Josefita, el mateix que vam agafar el dia que vàrem arribar. Ens tornen a dur a Cienfuegos. Moltes anades i vingudes però sempre en dejú. Circulen rumors que diuen que la guerra per fi s’ha acabat. Per primera vegada voldria que els rumors fossin certs.

 

1 de febrer de 1899

Al port de Cienfuegos han arribat dos vapors el München i el Cheribon. Diuen que encara n’arribaran més. Potser aquesta vegada ens embarcaran.

 

3 de febrer de 1899

Finalment ens ha tocat a nosaltres!

Estem dalt del vapor München que ens portarà a casa! Farem una parada a Màlaga i després arribarem a Barcelona. Ens han donat un duro per fer la travessa. Amb aquests diners no he pogut comprar ni una trista galeta. M’he aprimat molt. Només soc un sac d’ossos. No sé si mai em podré treure de sobre la gana que arrossego.

 

21 de febrer de 1899

Hem arribat a Barcelona! El viatge de tornada ha sigut un final d’acord amb els tres anys que hem passat a Cuba. Ens han arreplegat tres temporals que gairebé desequilibren el vaixell. Dos companys han caigut per la borda i no hem pogut fer res per salvar-los. El món no és just, han mort quan ja quasi arribàvem a casa.

El dia 19 hem fondejat a Màlaga on han desembarcat els companys dels batallons de Granada i Alfons XII. Veure’ls baixar del vaixell ens ha donat la certesa que el malson s’ha acabat.

Vorejar la costa mediterrània fins a Barcelona ha estat un descans pels sentits. Quin bé de Déu de colors i de poblets!

Desembarcar a Barcelona ha estat tota una feinada. Quan a la fi he posat els peus al port he vist un grup de gent que anaven mal guarnits i emmanillats. He preguntat qui eren i quin era el motiu pel qual se’ls tractava d’aquella manera. M’han dit que eren els cubans de Figueres que retornaven a casa. Quin poble més desafortunat! No me n’he pogut estar. He anat cap ells i els he desitjat una bona travessa i molta sort!

El caporal m’ha escridassat! He d’anar a la caserna per tal d’aconseguir la llicència passiva.

 

Recuerdos dictados por José Bastida Valdés, desembre de 1898 a febrer de 1899

Corrió el rumor de que la guerra había finalizado. Que pronto nos dejarían volver a nuestra pequeña, maravillosa y cálida isla. Cuando sabes que todo está por cambiar, los días transcurren a otra velocidad, como si las horas, los minutos, los segundos no quisieran seguir el ritmo natural y se adormecieran. Sueño con un plato de frijoles negros.

El nuevo alcalde de Figueras nos visitó para contarnos las novedades. Según nos dijo todo estaba preparado para nuestra partida que era cosa de unos días. Pero el cruel destino en forma de Consejo de Ministros suspendió nuestro regreso hasta finales del mes de enero. Mis frijoles negros se alejan.

Por fin vino una compañía de la Guardia Civil destacada en esta provincia para escoltarnos hasta Barcelona. Por fin pudimos decir «vamo echando» a los amigos que aquí dejamos. El recorrido lo hicimos en tren, en vagones de tercera. Esta vez pudimos ver la campiña catalana. Esos pequeños pueblos unidos por la vía férrea, en los que sus habitantes nos despedían con gran alegría, tal vez porque nuestra marcha anunciaba el regreso de los suyos.

En la estación de Barcelona nos esperaban más agentes de la Guardia Civil que nos hicieron descender del tren y nos maniataron por parejas. Nos hicieron circular por las calles de Barcelona, dudo que tomáramos la ruta más corta a nuestro destino. En el puerto, un grupo de soldados muy demacrados estaba desembarcando. Uno de ellos se dirigió hacia nosotros y nos deseó un feliz retorno. Eso le valió una reprimenda de uno de los oficiales.

Embarcamos en un vapor llamado München y, pese a ser hombres libres, nos encerraron en la bodega. ¡Ronca los cojones! Cruzamos el Atlántico sin salir de nuestro encierro. Días más tarde, tras una plácida travesía, por fin, llegamos a La Habana.

Desembarcamos.

Fui directo a una cantina y pedí un plato de frijoles negros.

 

Diari de Josep Jou

26 de maig de 1897

Ja soc a casa! He trigat més dies a arribar a Bassegoda que en fer la travessa de l’Atlàntic. El gest de saludar als cubans m’ha sortit car. Em van tancar al calabós durant 40 dies acusat de confraternitzar amb l’enemic. Cosa de militars!

Avui la mare ha preparat un dinar com els que fa per Nadal!

Quin munt de viandes!